Les nits es tenyeixen de foscor i la maldat llisca com una ombra perversa que es filtra sense resistència. És l'imperi de la desolació que nia en el silenci, un silenci que ni l'estrèpit de la guerra aconsegueix trencar. Les doctrines distorsionades d'ídols deformes dicten la simfonia de la destrucció, on la humanitat ensopega en un laberint de divisions arbitràries, separant races en categories de superioritat i inferioritat.
Nens cauen, innocència esquinçada pel tall de la violència, mentre la sang confereix un macabre matís a valors ja de per si tacats. Però l'extermini, fallit i trist, no aconsegueix obrir els ulls de l'exterminat, sinó que cicatritza cada ferida com un recordatori d'un món desviat del rumb.
No hi ha espai per a l'emoció, perquè aprendre a no sentir s'ha convertit en l'única defensa davant de l'allau de la crueltat. Tot es normalitza, com si l'horror fos la rutina quotidiana, i l'estrella humiliada abans es transforma ara en un acer d'extermini per al seu propi germà.
Enmig del caos, una trucada ressona des del més profund de l'esquinçament. Les paraules emergeixen com una pregària, instant a recordar les cares de les víctimes i a alliberar-se de les cadenes de la raó del fusell i els bombardejos. La identitat, embolicada als fils de la confraternitat, jeu esperant el seu renaixement.
S'alça la visió d'un futur diferent on la llavor de la reconciliació germina en una terra regada per llàgrimes compartides. La possibilitat d'unió, de nens que puguin créixer sense les ombres de l'odi i la ràbia, s'ofereix com un far a la nit interminable de la discòrdia. Una última trucada directa ressona al cor del germà, un qüestionament profund sobre les eleccions que converteixen filles en vídues i òrfenes. Les llàgrimes, encara que cauen en un oceà de desesperança, comporten el reflex del futur trencat de les dues famílies, un advertiment malenconiós que el preu de la destrucció és la pèrdua compartida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada