Vendre llibres o regalar vida

Ahir em vaig trobar amb un bon amic, que igual que jo, escriu els seus pensaments i històries en paper i posteriorment els publica. Parlant d'aquest món complex literari, em va dir: “amb els llibres no es guanyen diners”. Aleshores, les seves paraules em van fer pensar i una alerta es va despertar en mi. Tot el que aquest bon amic reflecteix als llibres és meravellós i el simple fet que arribi només a unes poques persones, ja és molt. Amb el fet que només canvieu el destí d'uns quants i desperteu les seves ànimes endormiscades, és un gran pas per continuar escrivint. I em va entristir enormement que pogués deixar d'escriure pel simple fet que aquest art que ell practicava no li aportés un benefici econòmic.

Aquest pensament em porta a reflexionar sobre la importància de la literatura a les nostres vides. Sovint mesurem l'èxit en termes econòmics, però la literatura ens ofereix riqueses que no es poden quantificar amb diners. Els llibres tenen la capacitat de transformar-nos, de fer-nos viure experiències que d'una altra manera mai coneixeríem. Quan llegim, viatgem a mons desconeguts, experimentem emocions intenses i ampliem el nostre coneixement i comprensió del món.

Llegir ens permet connectar amb la humanitat. Cada pàgina ens obre finestres a les vides d'altres persones, ens ajuda a entendre les seves lluites i triomfs, i a desenvolupar empatia. Això és especialment important en una societat cada vegada més fragmentada, on la literatura pot actuar com un pont entre cultures i generacions.

A més, la lectura és una eina poderosa per al creixement personal. Els llibres ens desafien a pensar críticament, a imaginar el que és possible i a somiar amb un futur millor. Ens proporcionen inspiració i ens ajuden a trobar significat en moments d'incertesa. Quan un lector es veu reflectit en un personatge o una història, pot sentir-se menys sol i més comprès.

Però la literatura no és només una font d'entreteniment o introspecció personal. També és una eina de canvi social. Les històries poden il·luminar injustícies, inspirar moviments i donar veu als que no en tenen. Grans obres han influenciat històricament revolucions, lluites pels drets humans i avenços culturals.

En aquest sentit, escriure també té un paper fonamental. Els autors, com el meu amic, contribueixen a la construcció d'aquest patrimoni cultural. Encara que les seves paraules arribin a pocs, aquests pocs poden portar el missatge més enllà. Cada llibre escrit és una llavor plantada en el cor d'un lector, que pot germinar i propagar-se. En conclusió, la literatura és vital per a l'ànima humana. Ens alimenta emocionalment i intel·lectualment, ens ajuda a entendre el món i a nosaltres mateixos, i té el poder de transformar vides i societats. Per això, tant escriure com llegir són actes de resistència i d'esperança. No es tracta de quantificar l'èxit en vendes, sinó d'enriquir la vida dels qui s'endinsen en les pàgines d'un llibre. Cada paraula escrita i llegida és un pas endavant cap a un món més comprensiu i connectat.

És Nadal. I jo només vull que acabi.

Aquesta vegada no parlaré de llibres. Em dic Toni i fa temps que el món em pesa. No el món físic, sinó l’humà. La manera com ens comportem, com ens destruïm i, pitjor encara, com ho acceptem amb indiferència. Caminar pels carrers s’ha convertit en un turment. Veig rostres absents, ulls clavats en pantalles, mans que s’aferren a béns materials com si en depengués l’ànima. Però el que més m’angoixa és la violència amagada rere cada gest quotidià.

L’altre dia, a la cantonada del meu carrer, un home cridava a una dona. Jo em vaig aturar, paralitzat, esperant que algú més intervingués. Ningú ho va fer. Les mirades es desviaven cap als telèfons, cap als aparadors. La dona va marxar plorant i l’home va quedar-se allà, immòbil, com si res hagués passat. I jo? Jo vaig continuar caminant, amb el pes de la culpa clavada a l’estómac.

Quan arribo a casa, encenc la televisió amb l’esperança de distreure’m. Però allà m’hi espera un altre espectacle. Guerres llunyanes, nens amb els ulls inflats de por, cossos amuntegats a platges que mai havien de ser tombes. Apago la pantalla i em quedo en silenci, sentint el batec accelerat del meu cor.

Veig el conflicte de Palestina, una terra esquinçada per la violència i la sang, on els somnis infantils són esborrats per explosions i crits. Veig Ucraïna, ruïnes ennegrides, famílies separades, llàgrimes vessades sense fi. I sento la impotència creixent davant tantes altres guerres que mai cessen, on la destrucció sembla ser l’únic llenguatge que entenem. Veig atemptats terroristes moguts per religions i polítiques nefastes, ideologies cegues que converteixen persones en monstres. I mentrestant, el món continua girant. L’altra meitat de la humanitat viu entre filtres d’Instagram i somriures falsos, obsessionada amb l’aparença i la validació virtual. Són aquests els nostres valors ara? Un món on compten més els likes que les vides perdudes?

A vegades penso que estic trencat, que soc massa sensible per aquest món. Però després recordo com érem quan érem petits. Compartíem joguines, ajudàvem els altres a aixecar-se quan queien. Quan va ser que vam oblidar ser humans?

No puc deixar de preguntar-me si això té solució. Em debato entre l’esperança i la desesperació, entre voler canviar les coses i sentir-me impotent. Surto al balcó i miro el cel. Els estels continuen brillants, aliens a la nostra barbàrie. Em reconforta pensar que, fins i tot en la foscor, hi ha llum. Potser encara no estem perduts del tot.

És Nadal. A casa, les llums brillen com si fossin estrelles esclavitzades en fils de plàstic. La taula és plena: torrons, neules, cava. Les rialles dels altres em travessen com punyals invisibles, i jo somric per inèrcia, perquè és el que s'espera. Però per dins estic buit, com una casa enderrocada on només queden parets esberlades i ombres.

Penso en els carrers glaçats de fora, en els cossos que dormen sota cartons mentre nosaltres brindem. Penso en els nens amb ulls d’aigua i mans de terra, en els crits de guerra que ningú vol escoltar. Els veig darrere de cada brindis, cada abraçada. Em miren des d’un mirall trencat que només jo, sembla veure.

M'enfonso més en la cadira mentre les converses parlen d'amor, de pau, de bons propòsits. Hipocresia embolicada amb llaços brillants. A fora, el món sagna, però aquí dins només importa la calidesa artificial d’una llar segura. "Som afortunats," diu algú, i jo sento com si m’escopissin a la cara.

Quina mena d’amor és aquest, tan petit, tan covard? Un amor que no travessa les parets d’aquesta casa, que no veu més enllà del rostre conegut. Un amor que abandona els desconeguts a la foscor i després s’autoanomena bondat. És amor això? O és només una disfressa més?

La desesperança se m’enganxa als pulmons. Voldria cridar, sacsejar-los, dir-los que obrin els ulls. Però sé que no ho faré. Sé que somriuré una mica més, que acceptaré un altre tros de torró i que brindaré amb ells. I després, en la solitud de la meva habitació, ploraré per tot el que no puc canviar. És Nadal. I jo només vull que acabi.

La cultura i els nens

La cultura exerceix un paper fonamental en el desenvolupament intel·lectual, emocional i social dels nens. Elements com la lectura, el teatre, la música i altres formes d'expressió artística no només amplien els coneixements, sinó que també fomenten la creativitat, l'empatia i el pensament crític. És essencial inculcar-los aquest hàbit des de petits.

La lectura és una eina poderosa per al desenvolupament cognitiu dels nens. A través dels llibres, els infants descobreixen nous mons, aprenen vocabulari, milloren la comprensió lectora i estimulen la imaginació. A més, llegir contes, novel·les o llibres informatius fomenta la capacitat d'anàlisi i resolució de problemes. Quan un nen es submergeix en una història, es posa en la pell dels personatges i desenvolupa empatia, una qualitat essencial per a les relacions humanes.

Hi ha obres i autors imprescindibles per a la formació cultural dels nens. Joan Amades és conegut pels seus reculls de rondalles i contes populars, una font rica en tradicions i valors culturals. Mercè Rodoreda, tot i ser més coneguda per la seva obra per a adults, també ofereix relats accessibles per a joves lectors. Pere Calders destaca per les seves narracions curtes plenes d'ironia i imaginació, ideals per introduir els nens en la lectura crítica.

Altres autors destacats inclouen Lola Anglada, amb obres com "Martí i l'illa de les sirenes", que combina fantasia i realitat, i Sebastià Sorribas, conegut per "El zoo d'en Pitus", una història que fomenta la solidaritat i el treball en equip. També cal esmentar Emili Teixidor, autor de "La formiga Piga", que aborda valors com l'esforç i la cooperació.

El teatre és una altra forma d'art que contribueix a l'educació integral dels nens. Participar en obres teatrals els ajuda a millorar la seva expressió oral, la confiança en si mateixos i la capacitat de treball en equip. Interpretar personatges requereix entendre les emocions i motivacions d'altres persones, cosa que potencia l'empatia i la intel·ligència emocional. A més, assistir a representacions teatrals exposa els infants a diferents perspectives culturals i històriques, ampliant així el seu horitzó mental.

La música i les arts plàstiques també juguen un paper important en la formació cultural dels nens. Aprendre a tocar un instrument, dibuixar o pintar potencia les habilitats motores, la paciència i la disciplina. Aquestes activitats estimulen la creativitat i ofereixen als infants una forma de canalitzar les seves emocions. A més, l'exposició a diferents estils musicals i artístics els ajuda a apreciar la diversitat cultural i a desenvolupar una sensibilitat estètica.

A més de promoure el desenvolupament individual, la cultura general serveix com a eina de cohesió social. Participar en activitats culturals com festivals, exposicions o lectures col·lectives crea vincles entre els nens i la comunitat. Aquestes experiències compartides fomenten el respecte per la diversitat i reforcen el sentit de pertinença. La cultura general no és simplement un conjunt de coneixements, sinó una eina poderosa per formar individus crítics, creatius i empàtics. Introduir els nens en la lectura, el teatre, la música i altres expressions culturals des de petits garanteix que desenvolupin habilitats essencials per a la vida. Així doncs, és responsabilitat de les famílies i les institucions educatives fomentar aquestes pràctiques i assegurar-se que la cultura continuï sent un pilar en el creixement personal i social dels infants.

La literatura nadalenca

La literatura nadalenca és un gènere literari que, malgrat la seva aparent especificitat, ha tingut una gran rellevància al llarg dels segles i en diverses cultures. La seva temàtica, sovint centrada en valors universals com l’amor, la solidaritat i l’esperança, transcendeix les barreres religioses i culturals, convertint el Nadal en una font inesgotable d’inspiració literària.

L’associació entre el Nadal i la literatura es remunta als inicis de la festivitat cristiana. Ja en l’època medieval, les representacions teatrals de misteris i pessebres vivents explicaven la història del naixement de Crist. Aquests espectacles sovint anaven acompanyats de cants i poemes que celebraven l’esdeveniment. A mesura que la literatura escrita guanyava popularitat, aquestes històries es van transformar en textos que barrejava l’element religiós amb narracions més personals i quotidianes.

Un dels exemples més icònics de literatura nadalenca és «A Christmas Carol» (Cançó de Nadal) de Charles Dickens. Aquesta obra, publicada el 1843, no només va redefinir el Nadal com una festivitat centrada en la compassió i la regeneració personal, sinó que també va popularitzar els contes nadalencs com a gènere. Amb personatges com l’avar Ebenezer Scrooge i els esperits del Nadal, Dickens va crear una narrativa que encara avui ressona amb lectors de tot el món.

També cal esmentar els relats curts d’autors com Hans Christian Andersen, que amb contes com «La petita venedora de llumins» capturen la dualitat del Nadal: la joia i la tristesa, l’abundància i la pobresa. Aquest tipus d’històries, sovint amb un toc de moralitat o crítica social, han ajudat a construir el sentiment universal que acompanya aquesta època de l’any.

En els últims anys, la literatura nadalenca ha experimentat una renovació, amb autors que han explorat el Nadal des de perspectives diverses. Novel·les romàntiques, històries de misteri i fins i tot llibres infantils han adaptat el Nadal com a teló de fons per desenvolupar històries complexes i entretingudes.

La literatura infantil, en particular, és un camp fèrtil per a la creació d’històries nadalenques. Llibres com «The Polar Express» de Chris Van Allsburg i «How the Grinch Stole Christmas!» de Dr. Seuss són clàssics moderns que continuen captivant noves generacions amb les seves narracions plenes de màgia i lliçons importants.

A Catalunya, la literatura nadalenca té una tradició rica i variada, sovint vinculada a la celebració de costums autòctons com el pessebre i el tió. Poetes com Jacint Verdaguer van dedicar versos al Nadal, com en el poema «Nit de Nadal», que captura l’esperit místic i espiritual d’aquesta època. També són destacables els Pastorets, una forma teatral d’arrels medievals que combina humor, devoció i elements de la cultura popular catalana.

En la narrativa contemporània, autors com Josep Maria Folch i Torres van escriure contes nadalencs amb una forta càrrega emocional i moral, com ara «El Noi de la Mare». Aquestes històries, sovint destinades al públic infantil i familiar, han esdevingut clàssics imprescindibles del Nadal català.

Més enllà del seu vessant religiós, el Nadal representa un temps de reflexió, reconciliació i generositat. Això fa que sigui una temàtica molt rica per a la literatura. Autors de cultures molt diverses han trobat en aquesta festivitat un marc idoni per explorar temes com la connexió familiar, l’empatia cap als més desfavorits i la importància de mantenir l’esperança fins i tot en les circumstàncies més adverses.

A més, el Nadal també serveix com a escenari per a històries que desafien la nostàlgia i les tradicions, posant de manifest com les societats modernes reinterpreten aquestes celebracions. Això queda reflectit en obres que barregen la crítica social amb l’esperit nadalenc, oferint una visió més contemporània i diversa.

La literatura nadalenca és un reflex de l’esperit del Nadal: diversa, universal i en constant evolució. Des dels contes tradicionals fins a les obres modernes, aquest gènere no només celebra una època de l’any, sinó que també ens recorda els valors que haurien de perdurar durant tot l’any. En un món sovint marcat per les divisions i les dificultats, les històries de Nadal continuen essent una invitació a somiar amb un futur més ple de llum i humanitat.

El club dels poetes morts

Encara que El club dels poetes morts és una pel·lícula i no una obra literària, la seva essència està profundament arrelada en temes literaris i filosòfics que fan que sigui rica per a una anàlisi crítica. Aquesta obra de Peter Weir, estrenada el 1989 i protagonitzada per Robin Williams, tracta qüestions sobre el poder transformador de la poesia, la rebel·lió contra la conformitat i la recerca del mateix sentit de la vida.

És una obra cinematogràfica que celebra el poder de la literatura per canviar vides. La seva narració és un homenatge a la tradició literària, però també ofereix un punt de reflexió sobre la tensió entre ideals romàntics i la realitat pragmàtica. Tot i algunes simplificacions, el seu missatge persisteix com un crit universal a favor de la llibertat creativa i la recerca del sentit profund de l’existència.

El club dels poetes morts estableix un paral·lelisme clar entre la història dels personatges i la funció essencial de la literatura en la vida humana. Aquesta connexió es pot explorar en diferents nivells.

Els alumnes de Welton descobreixen, a través de la poesia, parts d'ells mateixos que abans ignoraven. De la mateixa manera, la literatura, en general, té el poder d’obrir finestres cap al món interior i permetre als lectors explorar emocions, valors i ideals. Els poemes citats a la pel·lícula, com O Captain! My Captain! de Whitman o To the Virgins, to Make Much of Time de Herrick, transmeten la idea que el sentit de la vida es troba en l’autenticitat i la connexió amb els desitjos profunds. Aquest procés d’autodescobriment reflecteix com la literatura ajuda els individus a donar forma a les seves pròpies identitats.

La història mostra el conflicte entre la rigidesa institucional de l’escola Welton i l’esperit lliure que Keating intenta inculcar als seus alumnes. Aquest contrast també es veu en la història de la literatura, on moltes obres són un crit de rebel·lió contra normes socials, polítiques o culturals. Moviments com el Romanticisme o la Generació Beat van sorgir precisament com a resposta a les limitacions de les estructures existents, reivindicant la llibertat creativa i la vida com un acte d'expressió personal.

La pel·lícula posa de manifest com la poesia proporciona una brúixola moral en moments de dubte. Per exemple, el carpe diem es converteix en un lema central, oferint als alumnes una manera d’afrontar les seves vides amb coratge i passió. Això reflecteix el paper històric de la literatura com una guia espiritual que transcendeix el temps. Els textos literaris, plens d’experiències i reflexions humanes, ens ofereixen perspectives per afrontar dilemes ètics o per trobar significat en moments de crisi.

Els alumnes del Club dels Poetes Morts utilitzen la poesia com un acte de resistència simbòlica contra la rigidesa de les expectatives imposades. En la història de la literatura, molts autors han fet servir les paraules com una arma contra l'opressió. Des de les obres de Shakespeare, plenes de qüestionaments polítics i socials subtils, fins a la poesia de Maya Angelou o Pablo Neruda, la literatura ha estat una forma poderosa d’expressar dissidència i esperança.

El tràgic destí de Neil Perry simbolitza el cost que sovint implica perseguir els ideals creatius en un món que valora més la conformitat. Aquest tema és recurrent en la literatura, on els protagonistes sovint lluiten —i, de vegades, cauen— en la recerca de la llibertat personal. Aquesta lluita és present en obres com 1984 de George Orwell o The Catcher in the Rye de J.D. Salinger, que exploren la tensió entre l'individu i la societat. La història de El club dels poetes morts no només celebra la literatura com a art, sinó que la presenta com una força viva capaç de transformar vides, alliberar esperits i oferir significat a l'existència. Igual que en la vida dels personatges, la literatura ens anima a qüestionar, a sentir i a viure amb autenticitat, convertint-se en un reflex de les nostres pròpies lluites i aspiracions.

Poesia & Filosofia

Sent filòsof, Nietzsche també va ser poeta, ja que va fer del pensament asistemàtic i aforístic una de les seves màximes a través d'un estil poètic captivador.

La filosofia té per objecte la veritat objectiva, que mai no ha estat bella, i la poesia, la cosa bella, que és com dir el fet fals o una veritat relativa i limitada a la mera experiència subjectiva. Hi ha els qui pensen que entre la filosofia (raó) i la poesia (literatura) hi ha una enemistat acèrrima que no pot ser solucionada ni dissimulada, que es comprova en el fet que aquesta última va ser desterrada de la ciutat ideal per part de Plató en la seva obra La República. Així, els intèrprets de Plató, i tots els qui opinen avui com ells, consideren que el poeta s'absenta quan el filòsof apareix i viceversa, de manera que es vol dir que quan un poeta escriu un poema, reflexionant filosòficament, desapareix la poesia; mentre que la tasca filosòfica mai no podrà ser poesia. Jo opino que la filosofia és sinònim de poesia o viceversa. La literatura és el resultat de la raó humana i, com a tal, és construcció humana que brolla de la raó humana; quan es parla d'irracionalisme a la literatura, aquest no és més que de disseny, és a dir, fingit. Per això, jo sempre, intento que hi hagi una relació estreta entre el pensament filosòfic i la poesia. La meva voluntat és intentar conciliar pensament i poesia, unint la paraula filosòfica a la paraula poètica, trobant un estil literari com a vehicle perfecte d'expressió i bellesa. La relació de la poesia i la filosofia en el desenvolupament del pensament humà són l'existència de la raó i el sentiment en tot acte humà. La raó filosòfica per entendre la ciència, i la veritat poètica per entendre l'home en el seu ésser. Aquestes dues disciplines no només es limiten a la mera experiència subjectiva. Si no busquen l'enllaç entre les dues posicions del coneixement. La filosofia cerca el diàleg, amb una connotació cultural, perquè hi resplendeix la veritat, que ajuda l'home a plantejar la seva existència de manera diferent. La poesia insta l'home a lluitar per l'autenticitat i l'originalitat dels sentiments, que desvela els misteris d'un ésser que ho ha viscut tot. Escriure poesia és una necessitat biològica. Que obliga l'ésser humà, expressar allò que dicta el seu cor. Els somnis, l'existència de la vida, l'amor, la felicitat, la tristesa, és a dir, és una al·lucinació que transporta el pensament humà del món real a l'infinit, a la recerca d'una resposta que, al final, troba a les lletres. La poesia és un compromís amb la llengua i la paraula, on rau la universalitat del pensament humà, que descriu, la història que li ha tocat viure l'home. No eludeix la realitat social, la poesia és una manera d'existir, d'expressar raons ideològiques, que permet l'evolució del gènere humà producte de les seves pròpies accions.

Una qüestió filosòfica

Una qüestió filosòfica entreté el meu pensament. Quines ganes tinc de no pensar-hi, però inevitablement penso. Doncs al meu cap ressonen els crits de la ignorància.

Un pallasso es treu el maquillatge i observa el somriure d'un nen des de la pista, vibra el silenci en espera de la mort d'un acte profund, la imaginació del qual està a punt de desaparèixer sota la carpa. I a l'altra banda del món, un arquer busca una fletxa, disposat a travessar els cels del món amb un poema.

Sorgeix de la meva memòria un record gairebé extingit en el temps, una antiga vivència nostàlgica i trista, però tan important per escriure-la en un tros de paper o en un vell quadern dels que adornen l'escriptori del meu despatx.

No busco una resposta entre els records de l'oblit, ni enaltir la meva ment sota les experiències de la saviesa, ni vull convertir les velles vivències en meravellosos paràgrafs del son. Odio la simplicitat, però vull un moment inalterable de silenci buit d'ornamentació i ple de teranyines.

Recordo múltiples viatges, una ampolla de vi en una nit de desitjos prohibits, un taxi perdut en una ciutat desconeguda a mitjanit, la salutació d'un desconegut que il·lumina la ruta que em porta a un matí perdut al no-res.

Recordo una curta vida anònima dins de l'anonimat, amagat entre els llums de la ciutat, compartint amb estranys la meva vida desconeguda. Sempre buscant ratolins que vomiten poemes i gats que llegeixin novel·les a les matinades, acompanyats per la música de Jazz que sorgeix de la boira dels carrerons.

Soc anònim, però no m'oculto, perquè soc protagonista de les històries que escric i que en llegeixen d'altres que jo no trio. Perquè els meus pensaments no quedaran perduts, encara que viatgin per l'espai i sense cap sentit, i xocaran les paraules, les unes contra les altres, fins a formar la veritat a què jo estic unit, perquè em recordin, m'oblidin o em critiquin.

Perquè la història ho és tot, encara que jo no sigui res. Per tant, no hi haurà perdó per als que no escriguin res, per als que no aportin sentit a la memòria dels sentits. Potser, només la por desperta la història i aixequi els records del passat per no errar novament en l'esdevenir d'un altre pèssim futur.

Irina Irarrázabal i Libélula azul

Irina Irarrázabal, amb la seva primera obra publicada, Libélula azul, irromp en el panorama literari amb una veu poètica que destaca per la seva profunditat emocional i la seva connexió amb grans temes universals com l'amor, la vida i la mort. Aquesta autora xilena s’ha consolidat com una nova promesa de la poesia llatinoamericana, deixant entreveure l’empremta de referents com Pablo Neruda en el seu estil i temàtica.

Irina és una veu emergent amb ressonàncies clàssiques. El treball d’Irina Irarrázabal és un diàleg amb la tradició poètica xilena, marcada per autors com Neruda, però també amb un segell propi que es percep en la frescor de les imatges i la senzillesa aparent dels seus versos. Libélula azul transmet una connexió íntima amb el lector, portant-lo a explorar emocions complexes a través d’una poesia que és a la vegada accessible i profunda.

Les seves referències temàtiques, com l’amor i la mort, són clàssiques, però el tractament que n’ofereix és molt personal. Irarrázabal es mou entre la contemplació del món exterior i l’exploració del paisatge interior, aconseguint un equilibri entre la universalitat i l’autenticitat.

Libélula azul és una oda a les emocions. El títol mateix, Libélula azul, evoca fragilitat i bellesa, dues qualitats que impregnen els seus poemes. La libèl·lula es converteix en una metàfora de la transitorietat i la subtilesa de l’existència, una imatge recurrent que es desplega en versos carregats de simbolisme i lirisme. Irina aconsegueix transformar escenes quotidianes en experiències poètiques plenes de significat, demostrant un gran domini del llenguatge poètic.

Els fragments que l’autora comparteix a les xarxes socials han permès a molts lectors connectar amb la seva obra fins i tot abans de tenir el llibre a les mans, un gest que mostra el seu compromís amb fer arribar la poesia al públic d’una manera directa i sense filtres.

Tot i que el seu estil recorda l’obra de Neruda, especialment pel seu enfocament en l’amor com a motor essencial de la vida, Irina Irarrázabal no es limita a imitar el mestre. La seva veu és pròpia, i la influència es manifesta més com un tribut que com una rèplica. La seva poesia beu de les fonts del romanticisme i de la contemplació de la naturalesa, però incorpora un matís contemporani que la fa accessible i rellevant per a les noves generacions.

Irina Irarrázabal promet ser una de les veus emergents més interessants de la poesia llatinoamericana. Amb Libélula azul, ens regala una obra plena de sensibilitat, que convida a reflexionar sobre els grans temes de l’existència a través d’imatges poètiques memorables i una veu plena de sinceritat. La seva capacitat per transmetre emocions profundes amb senzillesa i elegància fa que sigui una autora a seguir de prop.

Recomano Libélula azul a aquells que busquin poesia que ressoni amb l’ànima, tant als amants de Neruda com als qui busquen una experiència lírica contemporània. Irina Irarrázabal es presenta com una autora amb un gran potencial, i el seu debut internacional ens deixa amb ganes de veure com evoluciona la seva carrera literària.

TRILOGÍA DEL DESTINO de Sergio Sánchez-Quiu

Sergio Sánchez-Quiu es revela com un autor capaç de teixir històries que atrapen el lector des del primer moment, tal com es demostra en la seva aclamada Trilogía del Destino, composta per El futuro en sus ojos, Cuadernos del pasado i El presente de todo. Aquesta saga literària és una rica exploració de les relacions humanes, el pes de la història i la interconnexió dels esdeveniments personals amb els grans esdeveniments socials.

La primera novel·la de la trilogia és un retrat brillant d’una Barcelona transformada pels canvis socials i polítics. Sánchez-Quiu utilitza una estructura narrativa complexa, on tres històries aparentment separades, convergeixen en un desenllaç que impacta profundament el lector. L'autor excel·leix a capturar l'ambient de diferents èpoques: la Barcelona burgesa i modernista sota Primo de Rivera, l'agitada ciutat dels anys finals del franquisme, i el despertar democràtic.

El detall descriptiu és un dels punts forts de Sánchez-Quiu. Els escenaris no són només decorats; són personatges que respiren i que interactuen amb els protagonistes. La forma com l'autor recrea l'entorn barceloní, amb la seva barreja d'elegància i tumult, és una experiència immersiva per al lector. Però la seva força no rau només en la recreació històrica, sinó també en la profunditat emocional que dona als personatges. A través de les seves lluites, dubtes i transformacions, ens connectem amb les seves experiències, fent-nos reflexionar sobre el nostre propi viatge vital.

La segona entrega ens porta a un escenari encara més fosc: la Barcelona del cop d’estat del 1936 i els inicis de la Guerra Civil espanyola. Sánchez-Quiu no només aborda els grans esdeveniments històrics, sinó que també dissecciona les tensions internes i les batalles ideològiques que van marcar aquest període. El seu talent per mostrar les contradiccions de l’ànima humana (amor i odi, esperança i desesperació) brilla aquí amb força.

El lector és testimoni del millor i del pitjor de l’ésser humà, en un text que aconsegueix mantenir un difícil equilibri entre la fidelitat històrica i la ficció literària. A més, la continuïtat entre aquesta obra i la primera part de la trilogia aporta una cohesió narrativa que subratlla el sentit de destí que impregna tota la saga.

L’última part de la trilogia tanca amb encert una obra monumental. Amb la incorporació de nous personatges i escenaris, Sánchez-Quiu amplia el món que ha creat, afegint elements rurals que contrasten amb les grans ciutats de les entregues anteriors. Aquesta entrega explora encara més la complexitat emocional dels personatges, amb sentiments com l’odi, la venjança i l’amor que sacsegen les seves vides i donen profunditat a la trama.

El que fa que aquesta tercera part sigui especialment commovedora és la capacitat de l’autor per oferir un final que ressona emocionalment amb el lector, tancant arcs narratius amb un sentit de satisfacció però també amb reflexions obertes.

Sergio Sánchez-Quiu ha creat amb La trilogía del Destino una obra que combina una narrativa rica i ben estructurada amb un profund respecte per la història i els seus matisos. La seva capacitat per crear personatges creïbles, dotar-los d’una veu única i situar-los en contextos històrics intricats és admirable. Les seves descripcions transporten el lector i fan de la Barcelona del passat no només un escenari, sinó un element central de la narrativa.

Per a aquells que busquen novel·les que transcendeixin l’entreteniment i ofereixin una exploració del passat, de les emocions humanes i del sentit de comunitat, La trilogía del Destino és una lectura obligada. Sánchez-Quiu demostra que és un autor amb una veu pròpia i amb un profund domini de l’art d’explicar històries.

Txell Pascual, no deixis d'escriure

Vaig tenir l'oportunitat de poder llegir un fragment del qual segurament esdevindrà un futur llibre de novel·la negra. I ho puc assegurar fermament, perquè el poc que vaig poder llegir em va deixar amb moltíssimes ganes de continuar llegint aquella magnífica història.

L'inici és molt bo, perquè el protagonista ja atrau el lector amb un misteri, amb una vivència del seu passat que encara no coneixem, però que podrem viure un cop ens endinsem a la trama de la història. Des del meu punt de vista, és un començament formidable.

Els personatges són un dels elements més importants en una novel·la, i en aquest cas una novel·la negra. M'encanta com l'autora va descrivint cadascun dels personatges de la història. Molts escriptors es limiten a fer una simple descripció física i freguen bàsicament la seva personalitat, però Txell, obre al personatge, desenvolupa la seva personalitat àmpliament, i això, és fonamental per enganxar el lector i absorbir-lo en la futura trama de la història.

Veig que encara no ha començat la trama, i és lògic, estem al principi d'un tot que encara desconeixem, encara que ja tinguem unes pautes que ens fan preveure una història intrigant.

Quan em fixo en els personatges que habitualment protagonitzen novel·les, moltes vegades sento que són falsos, que els falta un rerefons que els doni matisos. Jo, com a escriptor, però també com a lector, vull veure i crear personatges que semblin reals, que ens puguem identificar amb ells amb relativa facilitat perquè ens recordin a nosaltres mateixos. Perquè de vegades penso que molts autors obliden, deliberadament o no és el menys important, que els seus personatges haurien de ser abans que res humans, que tenen les mateixes necessitats que qualsevol de nosaltres, que senten por, que es preocupen, que prenen bones i males decisions. Aquests detalls els donen realisme i els converteixen en alguna cosa més que un mer motor per explicar una història, els converteix en la mateixa història. Dit això, he observat que la seva manera de descriure'ls els fa realment humans. Per tant, bé! Molt bé!

No sé què més dir. Que Txell continuï amb aquesta història? Per descomptat. Que no se li acudeixi abandonar. Ja que en aquesta futura obra es denota una possible bona feina literària. Per la seva manera d'escriure i per l'extraordinari desenvolupament de la història, ja observable en molt poques paraules, en un petitíssim fragment, en tan sols un inici que tot just acaba d'arrencar. El començament d'una obra literària n'és una de les parts més importants, i ella, l'autora, ho està fent realment bé. Evidentment, el tema de correcció i tipografia caldria polir-lo, però això és el menys rellevant, i més, sabent que és un simple esborrany. Això sí, un esborrany que ja té cos i ànima.

Si us plau, Txell, no abandonis aquesta història tan prometedora i la deixis oblidada en un calaix de l'oblit. Continua amb ella, costi el que costi.

La guerra

La guerra només provoca mort i destrueix els instruments de la vida. És una indústria temerària, una fàbrica de ruïnes. No hi ha guerres justes, tots els conflictes neixen només de l'odi, de la misèria, de l'ànsia de poder i deixen al seu pas destrucció, mort i desig de venjança. Cal condemnar l'ús de la força com a instrument de pau. El diàleg és l'única arma capaç de garantir a la humanitat un present i un futur de convivència pacífica.

La guerra és mort, ferits, destrucció, epidèmies, gana, famílies desfetes, il·lusions perdudes, caos, pèrdua de civilització… No hi ha res heroic a la guerra per més que la propaganda la glorifiqui, i pensar en la guerra en termes del mateix benefici és deplorable. I, tanmateix, les guerres es fan sempre per guanyar alguna cosa, i la major part de les vegades el benefici pretès és força tangible i material, fins i tot prosaic.

Hi ha morts que indignen i fan mal, i hi ha morts que no incomoden la nostra indiferència. Si de veritat busquem la pau, cal qüestionar què ens fa valorar la vida dels uns i ignorar la vida dels altres. Per què la guerra és una actitud cultural que ens porta a creure que és just i necessari negar la vida de l'altre que transformem en un enemic? La nostra violència és correcta i heroica, mentre que la violència de l'enemic sempre és covard i terrorista.

Podrem algun dia erradicar l'olor de sang d'una matança inútil? Podrem algun dia reorientar totes les nostres energies i talents a reinventar la naturalesa humana tenint com a fi el bé? O només és una altra utopia més?

La veritat és que aquesta societat humana no pot preveure la guerra ni aturar-la. La guerra és molt estúpida, però fem la guerra. El món és estúpid, l'home és estúpid, i n'hem de ser conscients.

Jordi Edo

Quan un escriptor té una història al cap i decideix publicar-la passa per tres moments crítics. La primera pàgina en blanc, el moment d'acceptar que s'ha acabat i que no pot fer res més per la història, i el moment en què els lectors opinen. Però realment, la part més difícil és la de promocionar el seu llibre, necessites tocar els ressorts apropiats perquè la informació de la publicació arribi a tothom i això és veritablement complicat.

Les històries de Jordi Edo són increïbles joies literàries i algun dels seus llibres podria arribar a ser supervendes. Un autor que no té res a envejar a la majoria dels coneguts autors que naveguen en aquesta fama elaborada gràcies al mecenatge i amiguisme que perviuen indestructibles entre les editorials de renom. La majoria dels títols que arriben al cim, no arriben per ser grans obres, sinó per tenir una monumental promoció i un gran suport econòmic. Jordi Edo és un gran autor, igual que ho són Jordi Coll, Xavier Cruzado, Carles Fabra, José María Delicado, Olga Montes, Williams Nuñez, Miguel Ángel López, Domingo Yélamos, Sergio Sánchez-Quiu, Irina Irarrázabal, Alejandro García o Andreu Pujol; i als quals també recomano llegir. Són moltíssims, els autors poc reconeguts, però amb un gran potencial per a ser grans escriptors. No deixeu escapar a aquest magnífic autor anomenat Jordi Edo. Les seves obres les podeu trobar a Amazon. La chica del piano rojo, El enigma de Paul, El hombre que vino de las olas, El viaje de Keith …

Pablo Neruda

Pablo Neruda. Poeta xilè nascut a Parral a 1904. Orfe de mare des de molt petit, la seva infància va transcórrer a Temuco on va realitzar els seus primers estudis. Encara que el seu nom real va ser Neftalí Reyes Basoalto, des de 1917 va adoptar el pseudònim de Pablo Neruda com el seu veritable nom. Escriptor, diplomàtic, polític, Premi Nobel de Literatura, Premi Lenin de la Pau i Doctor Honoris Causa de la Universitat d’Oxford, és considerat com un dels grans poetes de segle XX. Va militar en el partit comunista xilè donant suport en forma molt decidida a Salvador Allende. Va morir el 1973.

Veinte poemas de amor y una canción desesperada

Poema 20... Puedo escribir los versos más tristes esta noche...

Puedo escribir los versos más tristes está noche.

Escribir, por ejemplo: «La noche esta estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.

Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.

Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos,

mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,

y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol, és un dels poetes més influents del segle XX i, segurament, un dels més grans de la literatura catalana. Amb catorze anys comença a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa de l’esclerosi múltiple. Els seus poemes en català, d’arrel autobiogràfica, transcendeixen la realitat de l’àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat.

L’amor

Tot en l’amor s’emplena de sentit.

La força renovada d’aquest cor

tan malmenat per la vida, d’on surt

sinó del seu immens cabal d’amor?

És, doncs, sols per l’amor que ens creixen

coses als dits i se’ns revelen els misteris;

i en l’amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja

de perdurar, i fes que tot perduri

dignificant-ho sempre amb amorosa sol·licitud: així donaràs vida.

Als poetes catalans

M'agradaria que llegissin el poema següent de Jeroni Ferrer de Guissona, Als poetes catalans.

Jeroni Ferrer de Guissona fou canonge de Guissona. Entre altres obres, hom li atribueix un Llibre de doctrina moral en defensa de la Immaculada Concepció, potser en prosa, elogiada en una poesia atribuïda a Vicenç Garcia. En 1610-20 escriví, dedicat al fill del baró de Montmagastre, el llibre de màximes en vers Selva de vàries sentències..., d’intenció moralitzadora i de caràcter popular, del qual fou publicada només una petita part (Quatre dels últims tractats de la Selva de sentències, 1623).

O trobadors, per què deixau la llengua

i amb gust cercau la llengua castellana

i l'acceptau amb molt delit i gana?

La nada als cors la teniu a gran mengua.

En aquell temps los limosins poetes,

amb primor gran i amb molt delicat art,

vem que escrit han grans obres per sa part

i quasi ensems molt doctes i perfetes.

La gaia fou una de les eletes,

ciència i art entre els nostres antics,

que en tota part d'ella foren molt rics,

preciant-se prou fer-ne moltes cobletes.

No sé amb raons com plànyer, per què i com

per grans i xics sia tan menyspreada:

i entre els antics era tan estimada

per les nacions amb gran fama i renom.

En nostra edat vem ha donat tal tomb,

que a penes hi ha qui en català escriga:

i del qui ho fa no falta qui se'n riga

i que de fat lo tracte i grosser hom.

Lo qui negant està a sa descendència,

o ell és bord o sos passats roïns,

o vol fer tort o alguns mals danyats fins

va maquinant o ho ha fet haguent dolència.

Si tots los fets llegim amb atendència

dels catalans, grans proeses nos diuen:

los autors grans encarint nos escriuen

quant bé i perfets foren amb fe i prudència.

Nobles barons vingueren a poblar

amb llengua i lleis a tots los nostres pobles:

llinatges vells, més principals i nobles

de les nacions que cansa un admirar.

Exemples grans se poden aportar

quant estimat era en pau ien guerra,

i amb què quilat preciaven per la terra

dels catalans la sang i lo solar.

Cort, Rei, tothom, tots català parlaven;

amb son comerç i amb tot quant escrivien

en prosa i vers i amb tot lo que volien

deixar renom, en català ho dictaven.

Preciaven-se quan terres conquistaven

los catalans d'amostrar-los la llengua

als ignorants; i es treia burla i mengua

contra dels que mal la pronunciaven.

Quasi els demés empleen 'vui la musa

en castellà sens veure la Castella;

i, en català nostro, bé ha meravella

qui escriga res, car dien que és confusa.

Los poc versats prenen per llur excusa

dir que el parlar és molt curt i grosser;

i afirmen que sols los rims pot fer

los benauriats amb sa ciència infusa.

Ausias March ha escrit en català

molt doctes cants, i aparen filatèries

a l'ignorant qui no entén les matèries,

ni coneix l'arc d'amor amb què ho dictà.

Noble bastard molt més gran causarà

entre els amants que no els que féu Ariost,

ni que tots quants fins 'vui Lope ha compost

per tenir l'art i més gran son parlar.

Lo qui ballant està en una gran sala

i sempre al so fa famoses mudances

i mai per to hi ha qualssevol dances,

al tal dansant mereix li donen gala.

Però aquell qui al replà d'una escala

o en més xic lloc o sobre d'un bufet

fa a poc a poc tant quant l'altre ha fet

sens que dins lli se veja acció mala,

sens més raons mereix més alabança

per rematar amb tan poc lloc son art

i aportar perill en cada part

e les accions posar sempre amb balança.

En castellà s'escriu amb gran puixança

pel gran suport que tenen de vocables

de gran acord amb sentits variables,

que el castellà amb mig art s'abalança:

les nostres lleis, si bé un poc són estretes

per a fer cant per ser curta la llengua,

no ho és tant que el que no ho té per mengua

no trob remeis per fer obres perfetes.

És de pesar que hi ha avui molts poetes

dels catalans i en català no escriuen,

i molts tavans que no saben, i es riuen

de son parlar quan ne lligen cobletes.

Los del ponent nos han l'art infamat

amb rims mundans de xacona i gorrona

i escarramans, amb los quals s'inficiona

tot lo jovent amb tanta llibertat.

Los catalans jamai han inventat

semblants cançons ni tantes filatèries;

si bé molt bons han escrit grans matèries

doctes humans, de gran utilitat.

Imite als seus lo docte català,

faça pomells de les flors de sa llengua,

seguesca als vells, que si no ho té per mengua,

entre sos peus molta flor trobarà.

Faça sonets com fa la Itàlia,

lires, cançons, e dels bons de Castella:

cerque raons; veurà si s'hi desvetlla,

com bells versets en català farà.

Amb grans raons Boscà, i molt difuses,

prova que en l'ahir les muses catalanes

amb molt espai les vestien galanes,

mes pels racons 'vui les portam molt nuses.

Plens de bon seny, no dejecteu les muses,

les naturals de vostra Catalunya,

puix que són tals que amb elles bé s'encunya

un bon endeny, si no les fem confuses.

JERONI FERRER XVII

Escriure un llibre no és una tasca fàcil

Escriure un llibre no és una tasca fàcil, però tranquils, tot és començar. Tot i que començar un llibre, tampoc no és tasca de bon gust. Avui dia, publicar un llibre s'ha convertit en una mica menys complicat del que suposava anys enrere, però per arribar a aquest darrer pas primer hem de crear la nostra obra, i això sí que únicament depèn de nosaltres mateixos. Escriure no depèn de cap mena de recurs econòmic, només depèn de la nostra creativitat i recursos lingüístics.

Aconseguir la finalitat que vulguem amb l'escriptura dependrà del bon ús de les lletres. Donar-li el caràcter personal, la coherència, l'originalitat i escriure correctament són el conjunt que defineixen un bon escriptor. Per escriure bé, cal llegir prou i practicar molt. Explorar una àmplia diversitat d'autors, la qual cosa ensinistrarà la nostra ment per encaminar-nos a un estil personal i també ens ajudarà a ampliar el nostre lèxic i millorar notablement la redacció. Una altra cosa a tenir en compte és descobrir un ambient idoni per escriure, un lloc relaxant que ens permeti la concentració on poder evocar la nostra inspiració. Una altra de les estratègies i consells per escriure bé és tenir sempre a mà algun corrector digital. Utilitzar un bon diccionari de sinònims també millorarà l'escrit i el vocabulari. És indispensable tenir-lo al nostre costat com l'auxili perfecte per enriquir la nostra escriptura. I finalment, llegir en veu alta cada escrit ens permetrà detectar el to, la fluïdesa, les pauses i els possibles errors que ens hagin passat per alt. Pel que fa als recursos lingüístics, hi ha uns requisits generals per a una bona expressió escrita, aquests requisits són fonamentals per a qualsevol escriptor. Aquests són l'adequació, la coherència, la cohesió, la variació i la correcció.

D'altra banda, cada escriptor té el seu propi estil, aquell que ens permet conèixer el nom de l'autor tan bon punt mirem algun dels seus textos. Aquest estil propi que cadascú forja en el dia a dia, text a text, llibre a llibre… La constància a les lletres és la que fa un bon escriptor, però també una gran varietat d'actituds. Escriure pel simple gust d'escriure i no per assolir certa fama. Tenir cura de les formes del llenguatge i la norma lingüística. Ser un bon lector abans que un mal escriptor. Fugir de les imitacions, cada escriptor té el seu propi estil. Reescriure l'obra tantes vegades com calgui. I, finalment, l'autor ha de ser el primer lector satisfet de la seva pròpia obra. Però, sobretot, molta paciència. L'obra d'alguns autors no va ser reconeguda fins molts anys després d'haver estat escrita, alguna fins i tot oblidada en algun vell calaix, com ara la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, o els poemes d'Emily Dickinson.

Qui sap si tu, que ara llegeixes aquest llibre, arribaràs a ser un d'aquells escriptors en un futur no gaire llunyà…

He intentat ser el més sincer possible. Espero que tota la meva àrdua argumentació no sigui un fre per despertar en vosaltres aquest segur escriptor que porteu a dins. En definitiva, el més important és que compartiu els vostres pensaments, històries i sentiments. Qualsevol moment és bo per començar el teu relat, assaig o poema.

Atreveix-te!

La poesia

La poesia és un gènere literari escrit en vers o prosa que es caracteritza per expressar idees, sentiments i històries d'una manera estètica i bonica. Es val de recursos poètics amb què expandeix les fronteres del llenguatge.

Es reconeixen els dots i el talent dels escriptors de poesia per les subtils eleccions de paraules i l'ús de metàfores i rimes que brinden musicalitat a les obres. Les més populars toquen temàtiques relacionades amb l'amor i el romanç, la batalla i l'heroisme i les tradicions d'un poble.

Les grans cultures antigues van desenvolupar estils poètics diferents i particulars, com els haikus al Japó o l'oda a Grècia, que solien estar escrits en vers i donaven importància a l'ús de la mètrica o la rima. A principis del segle XX es va desenvolupar un corrent avantguardista que va ampliar les dimensions de la poesia, amb la incorporació del vers lliure i de nous mecanismes i maneres de relacionar-se amb el llenguatge.

Escriure poesia és una necessitat biològica. Que obliga l'ésser humà, expressar allò que dicta el seu cor. Els somnis, l'existència de la vida, l'amor, la felicitat, la tristesa, és a dir, és una al·lucinació que transporta el pensament humà del món real a l'infinit, a la recerca d'una resposta que, al final, troba a les lletres. La poesia és un compromís amb la llengua i la paraula, on rau la universalitat del pensament humà, que descriu, la història que li ha tocat viure l'home. No eludeix la realitat social, la poesia és una manera d'existir, d'expressar raons ideològiques, que permet l'evolució del gènere humà producte de les seves pròpies accions.

A l’hora d’escometre la lectura d’un poema, hauríem de tenir molt present que no emprenem una lectura informativa. En un text poètic no n’hi ha prou d’entendre el significat de les paraules, perquè a través de les manipulacions que hi practica el poeta les paraules es transformen per modificar poc o molt el sentit universal que tenen al diccionari. Així, per exemple, la música del vers no és pas una decoració del significat, sinó una seva metamorfosi. La música d’un poema, per tant, també és significat en ella mateixa.

Tot plegat vol dir que la lectura d’un poema és una experiència molt més complexa que la lectura d’un article del diari. Ens demana ingenuïtat de disposició, és a dir actitud receptiva, i encara tranquil·litat sense presses. En definitiva, ens demana lentitud. La lectura d’aquests poemes no és una lectura de tren o d’autobús, doncs, però tampoc cal que sigui una lectura de biblioteca especialitzada. Avui dia, la poesia catalana continua sent un gènere literari molt viu i divers. Hi ha una gran quantitat de poetes que encara escriuen en català i que exploren noves formes i gèneres, com ara la poesia visual, la poesia sonora o la poesia digital. La poesia també té un paper important a la cultura popular catalana, i es pot trobar a tot arreu, des del grafiti fins a la música popular. Molts cantautors catalans utilitzen la poesia a les seves lletres, i hi ha una gran tradició de poesia popular a les festes i celebracions catalanes. En definitiva, la poesia catalana és un gènere literari molt ric i divers que ha evolucionat al llarg dels segles i s'adapta als nous contextos històrics i socials. Avui dia, la poesia continua sent un element central a la cultura catalana, i és una forma d'expressió molt valorada i respectada pels ciutadans.

La poesia és un bé cultural que hem de cuidar, ja que en aquesta època de transformació digital no es dona a conèixer gaire. Perquè, com bé va indicar la UNESCO el dia que va establir el Dia Mundial de la Poesia, “la poesia és única per la seva capacitat de parlar a través del temps, l’espai i la cultura”.

Llegeix, escriu i respira poesia.

Llàgrimes jueves palestines

A la penombra d'una habitació, el ressò sord de la tragèdia s'entrellaça amb el murmuri de la brisa nocturna. No hi ha por, ni sorpresa; només un fred buit, una apatia forjada a l'enclusa de la indiferència. Els míssils tracen la seva dansa letal a través de la finestra oberta, però l'ànima de l'observador roman immòbil.

Les nits es tenyeixen de foscor i la maldat llisca com una ombra perversa que es filtra sense resistència. És l'imperi de la desolació que nia en el silenci, un silenci que ni l'estrèpit de la guerra aconsegueix trencar. Les doctrines distorsionades d'ídols deformes dicten la simfonia de la destrucció, on la humanitat ensopega en un laberint de divisions arbitràries, separant races en categories de superioritat i inferioritat.

Nens cauen, innocència esquinçada pel tall de la violència, mentre la sang confereix un macabre matís a valors ja de per si tacats. Però l'extermini, fallit i trist, no aconsegueix obrir els ulls de l'exterminat, sinó que cicatritza cada ferida com un recordatori d'un món desviat del rumb.

No hi ha espai per a l'emoció, perquè aprendre a no sentir s'ha convertit en l'única defensa davant de l'allau de la crueltat. Tot es normalitza, com si l'horror fos la rutina quotidiana, i l'estrella humiliada abans es transforma ara en un acer d'extermini per al seu propi germà.

Enmig del caos, una trucada ressona des del més profund de l'esquinçament. Les paraules emergeixen com una pregària, instant a recordar les cares de les víctimes i a alliberar-se de les cadenes de la raó del fusell i els bombardejos. La identitat, embolicada als fils de la confraternitat, jeu esperant el seu renaixement.

S'alça la visió d'un futur diferent on la llavor de la reconciliació germina en una terra regada per llàgrimes compartides. La possibilitat d'unió, de nens que puguin créixer sense les ombres de l'odi i la ràbia, s'ofereix com un far a la nit interminable de la discòrdia. Una última trucada directa ressona al cor del germà, un qüestionament profund sobre les eleccions que converteixen filles en vídues i òrfenes. Les llàgrimes, encara que cauen en un oceà de desesperança, comporten el reflex del futur trencat de les dues famílies, un advertiment malenconiós que el preu de la destrucció és la pèrdua compartida.

El hombre que vino de las olas

Novament, he decidit parlar del llibre d'un autor proper, aquest cop un autor de Riells i Viabrea, un relat de Jorge Edo, El hombre que vino de las olas. Al principi, la meva intenció era llegir el seu llibre El mar de sus ojos, ja que vaig poder llegir un petit fragment i em va semblar una prosa molt rica i ben estructurada. Però Jorge em va comentar que aquesta novel·la encara estava en procés i que no estaria publicada fins a finals d'any, va ser aleshores quan em vaig decidir per El hombre que vino de las olas. No sé per què, però em va atreure aquest títol, encara que també té altres llibres publicats, com ara L'enigma de Paul o El viatge de Keith.

És una història que et va absorbint a poc a poc, fins que et trobes immers en un món d'aventures del qual no voldries sortir mai. Una lectura que m'ha transportat als meus dies de joventut en què jo llegia John Steinbeck, Jack London o Robert Louis Stevenson. Aquesta fabulosa història transcorre al nord de Dinamarca, a la regió de Skagen, allà on el mar Bàltic i el mar del Nord s'estrenyen com a gegants en un pols salvatge de la mare naturalesa. En aquest bucòlic enclavament hi viu Hanne, que des de la seva infantesa visita diàriament les desertes platges de Skagen buscant un sentit a la seva vida.

Un cop més, no em penedeixo d'haver llegit un dels nostres autors més propers com Jorge Edo. La major part de les vegades la qualitat literària la tenim a un pas de casa. Una gran obra que no pertany al gran màrqueting literari i encara menys a editorials com Planeta, però que n'és mereixedora, com molts altres autors, que amb poc pressupost elaboren veritables obres d'art literari.

Enhorabona, Jorge, continua així i gràcies per donar-nos suport amb aquest bell art que són les lletres.

Desierto de fuego

A hores d'ara de la història, ja és força evident que el centre d'intel·ligència dels Estats Units ha comès infinitat d'il·legalitats al llarg de la seva existència. La CIA exerceix tres activitats principals i per les quals tradicionalment s'ha distingit. Recopilar informació sobre governs estrangers, corporacions i individus; analitzar aquesta informació juntament amb les altres dades recollides per les seves agències germanes; i proporcionar una avaluació sobre intel·ligència per a la seguretat nacional, perquè així els Estats Units enfoquin correctament les seves polítiques. Però també, per altra banda, s'encarrega de fer o supervisar activitats encobertes i altres operacions tàctiques. Els executors d'aquestes activitats poden ser membres de l'agència, militars de l'exèrcit dels Estats Units o d'altres socis governamentals o privats.

Fins aquí tot sembla legal i comprensible, però lamentablement, no ho és, ja que sobre aquest internacionalment conegut centre de recerca recauen infinitat d'activitats il·legals, com experiments sobre humans sense consentiment mitjançant l'ús d'agents químics, violacions dels drets humans, tortures, segrestos, empresonaments clandestins, tràfic de drogues i assassinats en nom dels Estats Units, entre cometes. I dic entre cometes, perquè darrere de la majoria d'aquestes il·legalitats hi ha poders fàctics que exerceixen una gran pressió sobre la CIA.

L'autor Jorge Edo, ens mostra a Desierto de fuego, aquest fosc món de la CIA, amb una història que ens recorda el trist destí que va esdevenir a l'actriu Marilyn Monroe. En aquesta fantàstica història no apareix aquesta actriu tan coneguda per tots nosaltres, però sí que podem veure un cert paral·lelisme que ens acosta al que ella va poder viure. En aquesta formidable novel·la negra escrita magistralment per Jorge Edo, a mig camí entre realitat i ficció, la famosa Stripper Paula Monroe és assassinada i la seva companya i amiga Sara Allen es veu embolicada en una perillosa situació que la portarà a emprendre una vertiginosa fugida i amagar-se en un lloc anomenat Desierto de fuego.

Per addictes al crim, aquesta és una de les millors novel·les negres que he pogut llegir. Aquestes dues primeres dècades han estat una edat espectacular per a la novel·la negra. D'una banda, pel nombre creixent de lectors; però també perquè han brotat títols i autors molt bons, com és el cas de l'escriptor Jorge Edo, com així ho demostra en aquesta novel·la negra en clau d'espionatge. Ens trobem davant d'un altre llibre més d'aquest gran autor, amb un títol molt suggerent i un contingut molt valuós. I igual que els seus llibres anteriors, ha estat devorat per mi amb una respiració continguda i un pols accelerat. A aquest escriptor el vaig descobrir fa poc i des de llavors no he pogut parar de llegir-lo i admirar-lo, tant els seus llibres protagonitzats per la inspectora Brenda Watson com les extraordinàries històries viscudes per Carlos als seus llibres de L'Enigma de Paul. Un autor del gènere negre, del qual les seves novel·les no es llegeixen, es devoren. Només un geni com Edo, podia desafiar els codis del gènere per crear aquesta espectacular novel·la negra. Confesso sense embuts tenir debilitat per aquest autor, però ens trobem davant d'un autor prolífic com pocs, Edo aconsegueix tenir-te en suspens fins que arribes a l'última pàgina a tots els seus llibres. Un autor que ha publicat autèntiques meravelles, com El hombre que vino de las olas, Más allá del azul, Lluvia salvaje, El mar de sus ojos o La chica del piano rojo.

Diario de un buscador

Diario de un buscador de José María Delicado.

Després de llegir José María Delicado, per a mi és un dels autors model en què ens hauríem de fixar tots aquells que aspirem a escriure amb propietat. Un cop llegit aquest llibre i absorbida la meravellosa essència d'aquest autor, ni la literatura ni la vida no tornen a ser les mateixes de nou. Al seu llibre Diario de un buscador podem trobar paràgrafs que no són inferiors als més il·lustres d'Antonio Gala o Pablo Neruda, per posar alguns exemples. Considero que aquest llibre és una de les expressions més importants que ha trobat la nostra literatura; és un llibre que tots hauríem de llegir i del qual cap de nosaltres no pot escapar una vegada comença la seva lectura.

José María Delicado ens mostra amb belles i eloqüents paraules tot l'univers irlandès, teixint delicadament un cor de pregàries i connotacions per crear un veritable paisatge emocional. Aquest autor ens parla de llocs on la màgia del passat és més present i es deixa sentir amb cada pas que es fa. Aquesta Irlanda màgica en què el seu passat continua bategant amb força i les llegendes amaguen l'essència de la veritat. Però Diario de un buscador, també és una reflexió sobre l'amor pur i una recerca del subconscient més enllà de la vida terrenal supèrflua.

És cert que de vegades succeeixen coses que ens sorprenen, com conèixer algú en un determinat lloc en curioses circumstàncies, aquesta ànima bessona que un dia apareix de manera inesperada, aquesta elecció que prenem sense saber gairebé per què… Com va dir algú una vegada, ser irlandès és saber que al final el món et trencarà el cor.

No us perdeu a aquest escriptor magistral.

Un lugar en el norte

Us recomano la lectura del llibre Un lugar en el norte de Carles Fabra. Jo, soc un apassionat del cafè, igual que ho soc de la lectura, i la història de Carles m'ha recordat un bon cafè italià, un ristretto. Un relat curt, però molt intens, la seva aroma t'embolica completament i la seva essència perdura per sempre.

Un lugar en el norte de Carles Fabra és una obra literària que destaca per la seva profunda exploració de la solitud, un tema universal que Carles aborda amb mestria i sensibilitat. A través de la seva narrativa captivadora, aconsegueix teixir una història que no només capta la complexitat de la soledat, sinó que també convida els lectors a reflexionar sobre les seves pròpies experiències.

L'habilitat de Carles per pintar paisatges emocionals i descriure la solitud de manera íntima i commovedora és notable. Ens submergeix en els pensaments i sentiments dels personatges, cosa que ens permet sentir la càrrega emocional que la solitud pot portar. La prosa de Carles és exquisida, evocant imatges vívides i despertant l'empatia del lector cap als protagonistes de la història. La trama es converteix en un llenç on s'exploren les diverses facetes de la soledat: la solitud triada, la imposada, la que sorgeix de les relacions trencades o la que s'experimenta fins i tot enmig de la multitud. Carles aconsegueix transmetre la idea que la solitud, lluny de ser simplement una absència de companyia, pot ser una experiència rica en descobriments personals i creixement.

Carles aconsegueix capturar l'essència de la solitud amb una prosa poètica i una narrativa que envolta el lector, fent-ho partícip de les emocions i reflexions que sorgeixen al llarg de la història. Aquest llibre no només entreté, sinó que també convida a la introspecció, deixant una empremta duradora en aquells que s'aventuren a les seves pàgines.

Carles, moltes gràcies per aquesta invitació a la teva lectura. He gaudit amb ella.

Montcabrera Teatre

Cal donar-li la importància que es mereix al gènere del teatre i que aquest sigui vist com a part de la literatura i no com una cosa adoptada. També, avui més que mai necessitem un teatre social on es denunciï els nefastos governs polítics del món i la corrupció humana en general. Perquè escriure teatre és escriure cap al món, un món real o irreal, però sempre món. Teatre és paraula i com a tal ha d'ocasionar a l'espectador una implosiva reacció de reflexió.

Sovint, els espectadors desconeixem la realitat de tot el procés que hi ha darrere l’obra que acabem de veure, no som conscients de la precarietat i les dificultats amb què han de lluitar moltes companyies de teatre per a poder mostrar les seves creacions i ja no diguem per a fer-les viables. Tots sabem que el món del teatre passa per un moment difícil, hem sentit a parlar de l'IVA cultural, de la baixa assistència a les sales, de companyies de teatre que pleguen o que fan pública les seves queixes o situacions.

El repartiment de la taquilla, els catxets, l’accés als espais escènics i a les subvencions o totes les tasques que moltes companyies han d’assumir i que van més enllà de la creació són alguns dels seus maldecaps. Però aquest col·lectiu, que omple cada temporada de propostes la cartellera i els teatres de Catalunya, no es pensa rendir i tampoc no pensa callar.

Què és el que realment està passant? Amb quins obstacles es troben la majoria de les companyies de teatre a l’hora de tirar endavant els seus projectes? Qui n’és el responsable? I què ha de passar per millorar la situació? A Montcabrera Teatre són conscients que davant la situació actual cal primer de tot ser crítics amb ells mateixos abans de llençar la primera pedra, i ens demostren que amb esforç, cooperació i molt sacrifici es pot avançar. Saben que ningú els vindrà a ajudar, no ho esperen, però són igualment conscients que ningú impedirà que s’ajuntin, s’organitzin i comparteixin les seves inquietuds.

Jo vaig poder gaudir d'una experiència màgica, inoblidable, encantadora, tendre, espectacular, creativa i preciosa. Em refereixo a l’obra de teatre «Històries de la ràdio... Anys 50», a càrrec de la companyia Montcabrera Teatre. Aquest espectacle és una remembrança dels espais icònics de les emissores de ràdio dels anys 50 i 60 del segle passat. Una fantàstica obra, creada per a emocionar, per riure i per reflexionar.

Montcabrera Teatre, moltes gràcies per expressar-vos tan magníficament a través de l'art, per regalar-nos bona cultura i per crear un espectacle tan meravellós com aquest.