És Nadal. I jo només vull que acabi.

Aquesta vegada no parlaré de llibres. Em dic Toni i fa temps que el món em pesa. No el món físic, sinó l’humà. La manera com ens comportem, com ens destruïm i, pitjor encara, com ho acceptem amb indiferència. Caminar pels carrers s’ha convertit en un turment. Veig rostres absents, ulls clavats en pantalles, mans que s’aferren a béns materials com si en depengués l’ànima. Però el que més m’angoixa és la violència amagada rere cada gest quotidià.

L’altre dia, a la cantonada del meu carrer, un home cridava a una dona. Jo em vaig aturar, paralitzat, esperant que algú més intervingués. Ningú ho va fer. Les mirades es desviaven cap als telèfons, cap als aparadors. La dona va marxar plorant i l’home va quedar-se allà, immòbil, com si res hagués passat. I jo? Jo vaig continuar caminant, amb el pes de la culpa clavada a l’estómac.

Quan arribo a casa, encenc la televisió amb l’esperança de distreure’m. Però allà m’hi espera un altre espectacle. Guerres llunyanes, nens amb els ulls inflats de por, cossos amuntegats a platges que mai havien de ser tombes. Apago la pantalla i em quedo en silenci, sentint el batec accelerat del meu cor.

Veig el conflicte de Palestina, una terra esquinçada per la violència i la sang, on els somnis infantils són esborrats per explosions i crits. Veig Ucraïna, ruïnes ennegrides, famílies separades, llàgrimes vessades sense fi. I sento la impotència creixent davant tantes altres guerres que mai cessen, on la destrucció sembla ser l’únic llenguatge que entenem. Veig atemptats terroristes moguts per religions i polítiques nefastes, ideologies cegues que converteixen persones en monstres. I mentrestant, el món continua girant. L’altra meitat de la humanitat viu entre filtres d’Instagram i somriures falsos, obsessionada amb l’aparença i la validació virtual. Són aquests els nostres valors ara? Un món on compten més els likes que les vides perdudes?

A vegades penso que estic trencat, que soc massa sensible per aquest món. Però després recordo com érem quan érem petits. Compartíem joguines, ajudàvem els altres a aixecar-se quan queien. Quan va ser que vam oblidar ser humans?

No puc deixar de preguntar-me si això té solució. Em debato entre l’esperança i la desesperació, entre voler canviar les coses i sentir-me impotent. Surto al balcó i miro el cel. Els estels continuen brillants, aliens a la nostra barbàrie. Em reconforta pensar que, fins i tot en la foscor, hi ha llum. Potser encara no estem perduts del tot.

És Nadal. A casa, les llums brillen com si fossin estrelles esclavitzades en fils de plàstic. La taula és plena: torrons, neules, cava. Les rialles dels altres em travessen com punyals invisibles, i jo somric per inèrcia, perquè és el que s'espera. Però per dins estic buit, com una casa enderrocada on només queden parets esberlades i ombres.

Penso en els carrers glaçats de fora, en els cossos que dormen sota cartons mentre nosaltres brindem. Penso en els nens amb ulls d’aigua i mans de terra, en els crits de guerra que ningú vol escoltar. Els veig darrere de cada brindis, cada abraçada. Em miren des d’un mirall trencat que només jo, sembla veure.

M'enfonso més en la cadira mentre les converses parlen d'amor, de pau, de bons propòsits. Hipocresia embolicada amb llaços brillants. A fora, el món sagna, però aquí dins només importa la calidesa artificial d’una llar segura. "Som afortunats," diu algú, i jo sento com si m’escopissin a la cara.

Quina mena d’amor és aquest, tan petit, tan covard? Un amor que no travessa les parets d’aquesta casa, que no veu més enllà del rostre conegut. Un amor que abandona els desconeguts a la foscor i després s’autoanomena bondat. És amor això? O és només una disfressa més?

La desesperança se m’enganxa als pulmons. Voldria cridar, sacsejar-los, dir-los que obrin els ulls. Però sé que no ho faré. Sé que somriuré una mica més, que acceptaré un altre tros de torró i que brindaré amb ells. I després, en la solitud de la meva habitació, ploraré per tot el que no puc canviar. És Nadal. I jo només vull que acabi.