En temps de guerra, quan el soroll de les armes silencia les veus i la por imposa el seu regne, la literatura esdevé un refugi, una trinxera invisible on s’amaga la memòria, la veritat i la humanitat. En un món bèl·lic, la literatura no només sobreviu: resisteix. I en fer-ho, esdevé imprescindible.
La guerra té el poder de desfigurar la realitat, d’imposar relats oficials que justifiquen el conflicte i enmascaren el dolor. Davant d’això, la literatura ofereix una eina poderosa per preservar la memòria col·lectiva. Novel·les, poemes i relats ens expliquen allò que sovint els llibres d’història no poden o no volen dir. Obres com Si això és un home, de Primo Levi, o Els nois de la Nickel, de Colson Whitehead, ens posen davant de la cara més fosca de la humanitat i ens recorden el perill de repetir els mateixos errors.
Enmig de l’odi i la polarització, la literatura obre espais per pensar, per matisar, per dubtar. Ens convida a posar-nos en la pell de l’altre, a entendre les causes profundes dels conflictes, a sentir empatia per aquells que el discurs bèl·lic sovint deshumanitza. La paraula escrita és capaç de construir ponts allà on els exèrcits aixequen murs.
Llegir i escriure en temps de guerra pot semblar un acte fútil, però sovint és un acte de resistència. Mantenir viva la cultura, la creativitat i el pensament crític en contextos de violència és una manera de defensar la llibertat i la dignitat humana. Escriure, en aquests contextos, és plantar cara a la barbàrie.
Finalment, la literatura juga un paper clau en la reconstrucció postbèl·lica. Quan el silenci es torna a fer després dels combats, són les paraules les que ajuden a sanar, a comprendre, a reconciliar. La literatura pot imaginar mons millors, i aquesta capacitat d’imaginar és fonamental per poder-los construir. En un món bèl·lic, on sovint domina la destrucció, la literatura és creació. On hi ha silenci imposat, la literatura és veu. I on hi ha por, la literatura pot ser coratge. Per tot això, la literatura no és només important: és essencial. Perquè mentre hi hagi qui escrigui i qui llegeixi, hi haurà esperança.
